Cat/Cast
(Cat)
The Exploding Plastic FEST. # 3
Un més un més un fan més de tres. Una revisió del festival amb el repòs del temps…
No sé si és pertinent parlar de terratrèmols a la lleugera, després del que va passar a Mèxic fa uns pocs dies. Per a aquesta edició del Festival ens plantejàvem generar amb les actuacions una força sísmica de tal magnitud que les ones de xoc creatives derivades arribessin fins a llocs molt i molt llunyans.
El que volíem ho hem aconseguit: organitzar una trobada informal d’artistes de la música i el moviment d’altíssim voltatge creatiu, en la què prevalguessin tres conceptes sobretot: el bon ambient, la potència escènica i la diversió.
Si sumem xifres i colors del que va passar en les diverses activitats que programem no podem estar més contents. Estem feliços d’haver-nos llançat per aquest tobogan no exempt de risc. A nivell xifres, el nostre happening va tenir més assistència de públic que mai (250 persones a Hangar, 90 a Hiroshima i 12 a La Blanca); més impacte mediàtic també (possiblement per les noves col·laboracions amb mitjans -com Shookdown- i per haver seleccionat a artistes amb més projecció); un augment de pressupost global i major dedicació temporal de l’equip organitzador; una participació general d’uns/es 40 artistes – equip artístic (músics, ballarins/es, performers, coreògrafs/es, escenògrafs/es), i una organització d’unes 20 persones aproximadament.
A nivell de colors, la selecció artística va ésser més diversa i més arriscada que mai. L’explosió controlada dels 12 espectacles, les 2 xerrades i els 40 artistes participants d’aquesta edició va fer brillar múltiples matisos, llenguatges escènics i sensibilitats musicals.
La sensació del que va ésser The Exploding és al seu torn també agredolç. D’una banda, està el fet positiu que s’ha comentat, al que se suma la màgia i connexió entre el públic i els artistes participants. Sobretot, per tenir la sensació que estem organitzant una cosa única que cobreix una clara necessitat de l’art emergent de i per a la ciutat (necessitat d’expressió artística, d’innovació, d’evolució escènica i de transgressió lúdica). El que, al seu torn, recull aquest esperit d’originalitat creativa molt barcelonina, i que passa molt desapercebuda per l’important impacte mediàtic dels grans esdeveniments culturals de la ciutat avui en dia.
I per l’altre costat, està el fet negatiu, que és el revers d’aquesta mateixa moneda: poder comprovar que el que fem no és suficient i que cobreix tan sols una part superficial d’una necessitat que veiem molt estesa: alliberar aquesta pulsió que necessita el teixit creatiu para-escènic de la ciutat, que vol i necessita innovar, buscar línies artístiques per al creixement personal – professional, arriscar, transcendir, arribar i convèncer el públic que el que és innovador no és sinònim d’elitisme. Pensem que és necessari remoure les emocions de manera divertida per seguir creixent culturalment, per posar en valor la diversitat i perquè la societat pugui disposar de més eines que contribueixin a una millor convivència i cohesió. Volem defensar les minories per canviar radicalment el pensament únic.
Un més un més un fan tres (o més): Vam fer tres esdeveniments, un a Hiroshima, un altre a La Blanca i un altre a Hangar (el gran).
Un més un més un fan 3: aquesta ha estat la tercera edició del nostre especial-efímer happening d’improvisació entre música i arts del moviment.
Un més un més un fan tres: el nucli dur del nostre col·lectiu, que ha organitzat aquest esdeveniment, ha estat a 4 persones que han treballat durant molts mesos, per amor a l’art, per la necessitat d’expressar-i per les ganes de fer alguna cosa realment bonica i transcendent. A més, en el trajecte hem fet nous companys de viatge, hem après i hem aprofitat per a re-connectar-nos amb un cercle artístic creatiu emergent, del qual també provenim.
També, encara que tenim un repte important i difícil per fer que aquest projecte sigui autosostenible i pugui créixer sense perdre la seva frescor (en gran part deguda al seu risc artístic), de moment estem realment feliços d’haver projectat (i aconseguit) fer quelcom realment emocionant, original i únic, que sabem a impactat a més públic i més artistes que mai.
L’hem liat grossa i creiem que el bo d’Andy Warhol (a qui rendim homenatge amb aquest happening-festival) se sentiria molt orgullós veient el que hem aconseguit aquesta vegada. Esperem tornar-lo a ressuscitar en breu.
Sonia, Mar, Yolanda, Kike, Lluís, Anna, Sergi
Finalment, volem donar-li les més sinceres gràcies a les i els artistes que s’han animat a participar en aquesta edició, projecte una miqueta boig ;), ja que sense ells/es no s’hauria pogut dur a terme, i a les següents persones i entitats que han contribuït inestimablement en la seva realització (l’ordre no és jeràrquic): Elena Vanini, Jordi Callejón, Eix Pere IV, Barbara Raubert, Igone López Harto, Sergi Cerdan, Carmen Triñanes, Paula Villalobos, Xavi Piera, Sergi Botella, Hangar, Guillem Llotje, Erre que Erre, SAE Institute Barcelona, Miquel Valls, Ada Vilaró, Dolors Pedemonte, Can Felipa, La Escocesa, Montse Vera, The Company Escola de Dansa, Coordinadora d’Entitats del Poblenou, Gastón i Cristina de Sala Hiroshima, Marc Naya, Carlota Subirós, La Blanca, Marta Hervás, Pau Rodríguez, Laila Tafur.
(Cast)
THE EXPLODING PLASTIC FEST. #3
Uno más uno más uno hacen más de tres. Una revisión del festival con el reposo del tiempo…
No sé si es pertinente hablar de terremotos a la ligera, después de lo acontecido en Mexico hace unos pocos días. Para esta edición del Festival nos planteábamos generar con las actuaciones una fuerza sísmica de tal magnitud que las ondas de choque creativas derivadas llegasen hasta lugares muy muy lejanos.
Lo que queríamos lo hemos conseguido: organizar un encuentro informal de artistas de la música y el movimiento de altísimo voltaje creativo, y en el que primasen tres conceptos sobretodo: el buen ambiente, la potencia escénica y la diversión.
Si sumamos cifras y colores de lo que ocurrió en las diversas actividades que programamos no podemos estar más contentos. Estamos felices de habernos lanzado por este tobogán no exento de riesgo. A nivel cifras, nuestro happening tuvo más asistencia de público que nunca (250 personas en Hangar, 90 en Hiroshima y 12 en La Blanca); más impacto mediático también (posiblemente por las nuevas colaboraciones con medios –como Shookdown- y por haber seleccionado a artistas de mayor proyección); un aumento de presupuesto global y mayor dedicación temporal del equipo organizador; una participación general de unos/as 40 artistas – equipo artístico (músicos, bailarines/as, performers, coreógrafos/as, escenógrafos/as), y una organización de alrededor de 20 personas.
A nivel de colores, la selección artística fue más diversa y más arriesgada que nunca. La explosión controlada de los 12 espectáculos, las 2 charlas y los 40 artistas participantes de esta edición hizo brillar múltiples matices, lenguajes escénicos y sensibilidades musicales.
La sensación de lo que fue The Exploding es a su vez también agridulce. Por un lado, está lo positivo que se ha comentado, a lo que se suma la magia y conexión entre el público y los artistas participantes. Sobretodo, por tener la sensación de que estamos organizando algo único que cubre una clara necesidad del arte emergente de y para la ciudad (necesidad de expresión artística, de innovación, de evolución escénica y de transgresión lúdica). Lo que, a su vez, recoge ese espíritu de originalidad creativa muy barcelonesa, y que pasa muy inadvertida por el importante impacto mediático de los grandes eventos culturales de la ciudad hoy en día.
Y por el otro lado, está lo negativo, que es el reverso de esta misma moneda: podemos comprobar que lo que hacemos no es suficiente y que cubre tan solo una parte superficial de una necesidad que vemos muy extendida: liberar esa pulsión que necesita el tejido creativo para-escénico de la ciudad, que quiere y necesita innovar, buscar líneas artísticas para el crecimiento personal – profesional, arriesgar, trascender, llegar y convencer al público de que lo innovador no es sinónimo de elitismo. Pensamos que es necesario remover las emociones de manera divertida para seguir creciendo culturalmente, para poner en valor la diversidad y para que la sociedad pueda disponer de más herramientas que contribuyan a una mejor convivencia y cohesión. Queremos defender a las minorías para cambiar radicalmente el pensamiento único.
Uno más uno más uno hacen tres (o más): Hicimos tres eventos, uno en Hiroshima, otro en La Blanca y otro en Hangar (el grande).
Uno más uno más uno hacen tres: esta ha sido la tercera edición de nuestro especial-efímero happening de improvisación entre música y artes del movimiento.
Uno más uno más uno hacen tres: el núcleo duro de nuestro colectivo, que ha organizado este evento, ha sido 4 personas que han trabajado durante muchos meses, por amor al arte, por la necesidad de expresarse y por las ganas de hacer algo realmente bello y trascendente. Además, en el trayecto hemos hecho nuevos compañeros de viaje, hemos aprendido y hemos aprovechado para re-conectarnos con un círculo artístico creativo emergente, del que también provenimos.
También, aunque tenemos un reto importante y difícil para hacer que este proyecto sea autosostenible y pueda crecer sin perder su frescura, en gran parte debida a su riesgo artístico, por el momento, estamos realmente felices de haber proyectado (y conseguido) realizar algo emocionante, original y único, que sabemos a impactado a más público y más artistas que nunca.
La hemos liado parda y creemos que el bueno de Andy Warhol (a quien rendimos homenaje con este happening-festival) se sentiría muy orgulloso viendo lo que hemos conseguido esta vez. Esperamos volverle a resucitar en breve.
Sonia, Mar, Yolanda, Kike, Lluís, Anna, Sergi
Finalmente, queremos darle las más sinceras gracias a las y los artistas que se han animado a participar en esta edición, proyecto un poquillo loco ;), ya que sin ellos/as no se habría podido llevar a cabo, y a las siguientes personas y entidades que han contribuido inestimablemente en su realización (el orden no es jerárquico): Elena Vanini, Jordi Callejón, Eix Pere IV, Barbara Raubert, Igone López Harto, Sergi Cerdan, Carmen Triñanes, Paula Villalobos, Xavi Piera, Sergi Botella, Hangar, Guillem Llotje, Erre que Erre, SAE Institute Barcelona, Miquel Valls, Ada Vilaró, Dolors Pedemonte, Can Felipa, La Escocesa, Montse Vera, The Company Escola de Dansa, Coordinadora d’Entitats del Poblenou, Gastón y Cristina de Sala Hiroshima, Marc Naya, Carlota Subirós, La Blanca, Marta Hervás, Pau Rodríguez, Laila Tafur.